Edvard Munch i les obsessions de l’home modern

Posted by David Bellaterra on 12 octubre, 2015 in art curiós | Short Link

Edvard Munch va ser un artista que es va prodigar molt. Al Museu Munch d’Oslo, que és el seu primordial adjudicatari, hi ha once pintures, quinze i quatre-cents gravats i quatre mil cinc dibuixos, una obra pràcticament desmesurada, i encara i d’aquesta manera, el pintor noruec ha passat a l’imaginari col·lectiu per un sol quadre, El crit, del qual exactament el mateix Munch va fer 4 versions i del que una litografia es mostra en l’exposició que acaba d’estrenar el Museu Thyssen de la capital d’Espanya amb tots i cadascun dels honors sota el títol de Edvard Munch. Arquetips, i que estarà al museu madrileny fins el disset de gener.

S’exposen un total de vuitanta quadres, dels quals quaranta-dos estan prestats pel Museu Munch d’Oslo, vint de compilacions privades, tres pertanyents a C. Thyssen, i el quadre titulat, Capvespre, que s’exposa permenentemente al Museu. La idea que els responsables de l’exposició han tingut, des G. Solana, directiu del Thyssen, a Paloma Alarcó, cap de conservació de pintura del Thyssen, és que aquesta doni a conèixer als entre els grans pintors de la Modernitat i se li contempli amb una dificultat més gran que com el pintor de les angoixes i l’horror de l’home modern. O sigui, se li vegi com una cosa més que l’autor d’El crit, i, per tant, se li valori com un pintor l’obra, enorme i efectuada durant més de cinquanta anys, ha de veure amb la revolució expressionista, mes no només com predecessor de exactament la mateixa, sinó més aviat com a part membre d’aquest moviment.

L’inconvenient és que Munch és artista que no ha conegut fama enorme -la subhasta de Sotheby ‘s del crit va batre tots i cadascun dels rècords de vendes fins a l’instant per una pintura mes va ser fa una dècada- fins anys molt recents, específicament per l’exposició que li va dedicar a la ciutat de Londres la Tate Modern Gallery l’any cinquanta-u i per les declaracions d’O Kokoshka, llavors entre els símbols de l’expressionisme austríac, manifestant la seva fascinació per l’obra del pintor noruec. Aquesta fama recent ha de veure, com en el cas de Van Gogh, per alguna obra simbòlica, oblidant la seva producció sobrant. En Munch, la manca de coneixement és atroç ja que El crit és part integrant d’un emoticona, mes la seva obra prossegueix sent l’enorme ignota l’art modern, i això, o bé potser per aquest motiu, es deu al nombre enorme d’obres que porten la seva signatura. Per si no fos suficient, els historiadors d’art fins fa poc han enquadrat a Munch en la pintura de l’última dècada del segle XIX, quan la veritat és que després d’aquella temporada va estar creant al voltant de cinquanta anys. Un malentès que aquesta exposició vol sepultar clarament.

Munch és artista que no té res de guineu sinó més aviat d’eriçó, és a dir, esbrina, aprofundeix en diversos temes, pocs, mes amb els que sobrevola mons. La natura, la solitud, la sufocació i la dona, sempre i en tota circumstància la dona, presa primer com núvia, llavors en actituds eròtiques clares, en una etapa vampírica, destructora, i, finalment, la dona madura, que és abnegació i amor. A la mostra del Thyssen ens trobem davant exemples preclars de totes i cadascuna aquestes actituds, i no cal dir ha de les vampíriques són les que més fama li han donat: són d’una inquietud feridor.
La natura, per contra, és tema balsàmic en la seva obra. No hi ha indici d’amenaça en una obra pel que fa a la resta inquietant en gran manera, en ella és, segurament, transsumpte matern, amb tot el que això comporta, i es pot veure certa relació amb la visió que sobre exactament la mateixa i la humanitat va tenir el seu amic, el dramaturg Ibsen.

Hi ha una relació entre l’obra d’ells que ha de ser remarcada, i aquesta mostra del Thyssen és ideal, per la seva temàtica escollida, per adonar-se de aquesta profunda relació. Ibsen era eriçó, de la mateixa manera que Munch, i també esbrina en pocs temes, mes les seves obres són obertes, en feliç expressió d’Umberto Eco, o sigui, sempre i en tota circumstància trobem respostes noves a les obres ibsesianas com en els quadres de Munch, i això passa pel fet que, si bé els temes presentats siguin exactament els mateixos, la veritat és que el prisma amb què es miren és diferent. El crit és simptomàtic del que significa l’obra oberta: absolutament ningú considera que sense el concurs i l’experiència de l’expressionisme al segle vint i les experiències de l’horror causa dels totalitarismes ia les 2 guerres mundials, aquesta obra s’hagués valorat de la manera en què ara se la valora. Segurament no hagués passat de ser mostra d’una sufocació personal sense més conseqüències.

 

L’essencial en aquesta mostra és que el visitant aconsegueix veure en Munch amb un pintor distanciat dels tòpics a l’ocupació, que desitgen tractar-lo com un artista de la malaltia. La tècnica de Munch en xilografia, per posar un exemple, li fan entre els grans del gravat del segle vint. I encara que és veritat que en el tema de la dona pertany a aquest moviment simbolista que tractava a la fèmina com a valor bivalent entre un E. i una Lilith, no ho és menys que en la major part dels temes s’anota amb perfecció en el expressionisme germànic. En veritat El crit assembla ser, el va pintar a Berlín, urbs en la qual va radicar temporades i només va abandonar quan els nazis es van transformar en una amenaça.

Aquesta combinació entre un esperit principalment del nord i la plena immersió en els corrents internacionals és qualitat que ha de ser destacada en aquesta exposició, cridada a ser referencial de les moltes que s’han efectuat de Munch, el pintor del El crit, sí, mes de altres que no fan ombra a aquest immens quadre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Art català a ArtCatalunya.cat - Tots els drets reservats
No som part de cap organització. Això és un blog independent.